La central nuclear
La planta nuclear de Txernòbil es troba a Pripyat, Ucraïna, a
18 km al nord-oest de la ciutat de Txernòbil, a 16 km de la frontera
entre Ucraïna i Bielorússia i a 110 km al nord de la capital,
Kíev. La planta tenia quatre reactors amb capacitat per produir 1.000
MW de potència cada un. Durant el període de 1977 a 1983 es
van posar en marxa progressivament els quatre primers reactors; l'accident
frustrà l'acabament dels dos següents que estaven previstos.
El nucli del reactor estava compost per un enorme tambor de grafit de 1.700
t dins del qual 1.600 tubs metàl·lics de pressió allotjaven
190 t de diòxid d'urani en forma de barres cilíndriques. Per
aquests tubs de pressió circulava aigua pura que en escalfar-se, proporcionava
vapor a la turbina de roda lliure. Entre aquests conductes de combustible
es trobaven 180 tubs denominats barres de control formats per acer borat i
que ajudaven a moderar la reacció en cadena dins del nucli del reactor.
L'accident
L'agost de 1986, en un informe remès a l'Agència Internacional
d'Energia Atòmica, s'explicaven les causes de l'accident en la planta
de Txernòbil. Aquest va revelar que l'equip que operava en la planta
el dia 26 d'abril de 1986 es va proposar realitzar una prova amb la intenció
d'augmentar la seguretat del reactor. Per a això haurien d'esbrinar
durant quant temps continuaria generant electricitat la turbina de vapor una
vegada tallat el subministrament de vapor. Les bombes refrigerants d'emergència,
en cas d'avaria, requerien d'un mínim de potència per posar-se
en marxa i els tècnics de la planta desconeixien quin era aquest mínim.
Una vegada tallat el subministrament de vapor es desconeixia si la turbina
podria mantenir les bombes en funcionament.
Per realitzar aquesta prova, els tècnics no volien aturar el reactor,
per evitar un fenomen conegut com a enverinament per xenó. Entre els
productes de fissió que es produeixen dins del reactor, es troba el
xenó-135, un gas amb una gran capacitat d'absorbir neutrons. Mentre
el reactor està en funcionament de manera normal, es produeixen tants
neutrons que l'absorció és mínima, però quan la
potència és molt baixa o el reactor es deté, la quantitat
de xenó-135 augmenta i impedeix la reacció en cadena per uns
dies. Només quan el xenó-135 es desintegra és quan es
pot reiniciar el reactor.
Els operaris van inserir les barres de control per disminuir la potència
del reactor i aquesta va disminuir fins als 30 MW. Amb un nivell tan baix,
els sistemes automàtics poden detenir el reactor i per aquesta raó
els operaris van desconnectar el sistema de regulació de la potència,
el sistema d'emergència refrigerant del nucli i altres sistemes de
protecció. Amb 30 MW comença l'enverinament per xenó
i per evitar-lo van augmentar la potència del reactor pujant les barres
de control, però amb el reactor a punt d'apagar-se, els operadors van
retirar manualment massa barres de control. De les 170 barres d'acer borat
que tenia el nucli, les regles de seguretat exigien que hi hagués sempre
un mínim de 30 barres baixades; en aquesta ocasió van deixar
només 8 barres baixades. Amb els sistemes d'emergència desconnectats,
el reactor va experimentar una pujada de potència extremadament ràpida
que els operaris no van detectar a temps. A les 01:23, 4 hores després
de començar la prova, alguns operaris de la sala de control, van començar
a adonar-se que alguna cosa anava malament.
Quan els operaris van voler baixar de nou les barres de control, aquestes
no van respondre a causa que possiblement ja estaven deformades per la calor
i les van desconnectar per permetre'ls caure per gravetat. Es van sentir forts
sorolls i llavors es va produir una explosió causada per la formació
d'un núvol d'hidrogen dins del nucli, que va fer volar el sostre de
100 t del reactor provocant un incendi en la planta i una gegantina emissió
de productes de fissió a l'atmosfera.
Primeres reaccions
Minuts després de l'accident, tots els bombers militars assignats a
la central ja estaven en camí. Les flames afectaven diversos pisos
del reactor núm. 4 i s'apropaven perillosament a l'edifici on es trobava
el reactor núm. 3. El comportament dels bombers durant les tres primeres
hores de l'accident va evitar que el foc s'estengués a la resta de
la planta. Encara així, van demanar ajuda als bombers de Kíev
a causa de la magnitud del la catàstrofe. Els operaris de la planta
van posar els altres tres reactors en refrigeració d'emergència.
Dos dies després, hi havia 18 ferits molt greus i 156 ferits amb lesions
mitjanes produïdes per la radiació.
El primer acostament en helicòpter va evidenciar la magnitud de la
catàstrofe. El nucli, exposat a l'atmosfera, continuava cremant i emetent
productes radioactius. La temperatura assolia els 2.500 ºC i en un efecte
xemeneia, impulsava el fum radioactiu a una alçària considerable.
Alhora, els responsables de la regió van començar a preparar
l'evacuació de la ciutat de Prypiat i d'un radi de 10 km al voltant
de la planta. Aquesta primera evacuació va començar l'endemà
de forma massiva i es va concloure 36 hores després. L'evacuació
de Txernòbil i d'un radi de 36 km no es dugué a terme fins a
passats sis dies de l'accident. Llavors ja hi havia més de 1.000 d'afectats
per lesions greus produïdes per la radiació.
El matí del dissabte, diversos helicòpters de l'exèrcit
es preparaven per llançar sobre el nucli una barreja de materials que
consistia en sorra, argila, plom, dolomita i bor absorbent de neutrons. El
bor absorbent de neutrons evitava que es produís una reacció
en cadena; el plom estava destinat a contenir la radiació gamma i la
resta de materials mantenien la barreja unida i homogènia. Quan el
13 de maig van acabar les missions, s'havien llançat al nucli unes
5.000 t de materials.
Va començar llavors la construcció d'un túnel per sota
del reactor accidentat per consolidar el terreny i evitar que el nucli s'enfonsés
a causa del pes dels materials llançats. En una setmana es va acabar
el túnel i es va iniciar l'aixecament d'una estructura denominada «sarcòfag»,
que embolcallaria el reactor aïllant-lo per sempre de l'exterior.
Les evidències a l'exterior
El 27 d'abril diverses estacions de control a Suècia van advertir de
l'elevada presència de pols altament radioactiva al seu territori i
van fixar-ne l'origen com a provinent de la zona fronterera entre Ucraïna
i Bielorússia en funció dels vents dominants en aquells dies.
Mesures similars es van anar succeint a Finlàndia i a Alemanya, la
qual cosa va permetre a la resta del món conèixer en part l'abast
del desastre. La nit del dilluns 28 d'abril, durant l'emissió del programa
de notícies Uremya, el presentador va llegir un breu comunicat:
S'ha produït un accident en la planta d'energia de Txernòbil i
un dels reactors ha resultat danyat. Estan prenent-se mesures per eliminar
les conseqüències de l'accident. S'està assistint a les
persones afectades. S'ha designat una comissió governamental.
Els dirigents de l'URSS havien pres la decisió política de no
donar més detalls. Però davant de l'evidència, el 14
de maig el secretari general Mikhaïl Gorbatxov va decidir llegir un extens
i tardà, però sincer, informe en el qual reconeixia la magnitud
de la tragèdia.
Conseqüències
L'explosió va provocar la major catàstrofe en la història
de l'explotació civil de l'energia nuclear. Pressumptament originat
per la realització d'una prova, en el moment de l'accident moriren
31 persones, al voltant de 350.000 persones van haver de ser evacuades dels
155.000 km2 afectats, romanent extenses àrees deshabitades durant molts
anys. La radiació es va estendre a la major part d'Europa, romanent
els índexs de radioactivitat per sobre de nivells innocus durant diversos
dies. S'estima que es va alliberar unes 500 vegades la radiació de
la bomba atòmica llançada a Hiroshima el 1945. Just després
de l'accident el principal problema sanitari procedia del iode-131, amb un
període de semidesintegració de vuit dies. Actualment, però,
la preocupació principal és la contaminació del sòl
amb estronci-90 i cesi-137, amb períodes de semidesintegració
d'uns 30 anys. Les concentracions més altes de cesi-137 es troben a
les capes superficials del sòl, on és absorbit per plantes,
insectes i fongs i així entren dins de la cadena alimentària.
Es tem que la radioactivitat afecti a la població local durant generacions.
El gener de 1993, l'IAEA va revisar l'anàlisi sobre les causes de l'accident,
atribuint-li un error en el disseny del reactor i no un error humà.
L'IAEA el 1986 havia citat com a causes la manipulació del reactor
pels operaris. L'error en el disseny es va considerar com a causa ja que aquest
tipus de reactors té reactivitat positiva, al contrari que els reactors
BWR o PWR. Aquesta característica fa que un escalfament anormal del
refrigerant produeixi un augment del nombre de fissions, i per tant un major
escalfament, produint una reacció en cadena. Per la seva importància
en la seguretat de la planta es va considerar un error de disseny. El 2005,
l'OIEA va elaborar l'últim informe que detalla el nombre de morts directament
causats per l'accident en 59 persones, d'ells 48 treballadors de la central.
Els casos de càncer de tiroide comptabilitzats han estat més
de 4.000. S'estima que 600.000 persones van ser afectades per la radiació,
de les quals almenys 3.500 moriran com a conseqüència de la mateixa,
entre ells la majoria dels 2.500 treballadors i militars que van construir
el primer sarcòfag de ciment.
Un altre estudi obté diferents resultats respecte a Txernòbil.
Segons aquest, mig milió de persones han mort i les dades subministrades
per Ucraïna no són completes. Aquest seria el nombre de persones
(500.000) que haurien perdut la vida, a causa del núvol radioactiu,
que va contaminar gran part d'Europa. I unes altres 30.000 moririen en els
pròxims anys. Aquestes avaluacions, presenten una diferència
important amb les investigacions de l'OMS i l'OIEA. Segons Greenpeace en total
han estat contaminades amb cesi-137 un 30% de les àrees en les quals
viuen 9 milions de persones. Segons un tècnic del centre científic
del govern ucraïnès, a Ucraïna es registren casos de càncer
de tiroide, leucèmies i mutacions genètiques que no apareixen
en les estadístiques de l'OMS, i que eren pràcticament desconegudes
fa 20 anys.
